No puc escriure res

He hagut de saltar del llit en plena nit amb la urgència biològica d’escriure. Però m’he trobat que l’ordinador no funciona, i que no tinc a mà cap llapis, bolígraf, retolador o ploma per fer-ho. Podria anar a la placeta on hi ha un rectangle de sorra perquè hi juguin els nens i a amb el pal d’una escombra gravar-hi paraules. Crear, així, un text efímer que probablement ningú no llegiria abans de desaparèixer, esborrades les lletres per les sabatetes de la canalla. Diu que hi ha autors que suquen la seva ploma amb la pròpia sang; si ells mateixos es provoquen les ferides o cal que algú altre els les faci és irrellevant, però es veu que una vegada obert, cal mantenir indefinidament el trau viu, que vagi rajant per poder anar omplint més i més quartilles. Aleshores no importa el que hom escrigui, els textos així produïts es legitimen pel valor intrínsec de la seva matèria, que és essència vital. Jo això no ho faré pas, entre d’altres coses perquè arriba que acabes escrivint amb pus sense adornar-te’n. També hi ha escriptors que, més prudents, escriuen amb la sang d’altres persones –denota tendències sàdiques–, amb la d’animals –això ha caigut en desús, es considera un arcaisme–, o amb sang sintètica –en aquest darrer cas costa de veure la diferència amb la tinta, però dóna un toc molt sofisticat–.

Doncs no, no puc satisfer la necessitat d’escriure; no tinc eines per fer-ho. Ho deixo per demà.