Esferes

no seria pels caminis que l’havien conduït fins aquí sinó pel fet mateix de ser-hi que podria dir-se a si mateix alguna cosa que en aquell precís instant no era capaç de verbalitzar i per això preferia allunyar antigues idees persistents de la seva ment amb l’ajut de records d’un temps anterior al moment de la partida que va tenir lloc quan encara era poc més que un nen i per tant sense consciència de la pèrdua inacabable que implica créixer sempre marxant cap a una altra banda on trobar aliment o casa efímera que com el cos en comptes de créixer minvava i acabava esdevenint la intempèrie dels camis generats com cercles concèntrics o espiral a partir d’un nucli de consciència que cada dia s’assemblava més a l’oblit i creixia cap enfora abastant tota l’esfera d’una identitat transformada en globus que surava amunt en l’aire i ja no es distingia de cap altra matèria