Van començar a aparèixer coincidint amb la
universalització de la crisi alimentària, que ja no afectava només els països
pobres, sinó que provocava que a les botigues dels més desenvolupats hi
comencessin a mancar els productes de primera necessitat. No sempre hi havia
arròs, pasta, patates o blat. I de carn gairebé no se’n podia tastar. Llavors,
sense saber d’on venien, pels carrers de pobles i ciutats, pels passadissos i
escales dels blocs de pisos, se’n veien sovint.

Aleshores la gent va començar a caçar-los. No
era estrany veure pels carrers hordes empaitant-ne algun, cosa que
inevitablement concloïa amb el seu desmembrament i, per tant, inutilització
definitiva. Prenent això per excusa, les autoritats van prohibir-ne la captura
i retenció. Tothom qui en veiés un havia de comunicar-ho immediatament, i
estava prohibit, sota penes de presó, de tenir-ne algun a casa. Actualment, la
delació es premia amb xecs molt substanciosos. La "gestió" d'aquest "recurs" s'ha deixat en mans de grans corporacions multinacionals.
D’aquesta manera es va acabar la crisi
alimentària mundial. Ara les botigues tenen bon assortiment alimentari,
sobretot del nou producte, que es ven a un preu molt raonable, presentat de
forma adequada en diversos formats: galetes, bistecs o espaguetis. Al Corte
Inglés, a l’Fnac o a l’Ikea hi trobareu aparells adequats per conservar i
processar els productes que se’n deriven.
De l’estranya coincidència de les
desaparicions de persones amb l’auge del fenomen no se n’acostuma a parlar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada