De vegades se li
manifestava en somnis i es llevava sabent-ho, només calia traslladar-ho al
paper, tasca secundària. Altres cops era molt lluny, el ressò d’una sirena
fonent-se en el silenci de la matinada urbana. Aleshores es veia obligat a
emprendre un camí erràtic i atzarós pels carrers de la ciutat en aquella hora que tot
just es frega els ulls per desensonyar-se. Buscar-ne intuïtivament vestigis,
indicis que podien ser a qualsevol banda, preferentment a les voreres: a les
soques d’arbres serrats, als parquímetres, als contenidors d’escombraries, a
les estacions del bicing... Impensadament es trobava competint amb estranys –els seus dobles– per
arribar abans que ells –qui sap si també ho buscaven– a les papereres per regirar-les...
Era una feina esgotadora, sovint estèril; si per casualitat ho trobava,
era senzill i gratificant escriure-ho tot seguit, però si no, s’ho havia d’inventar a partir de sensacions que en tenia, i
era trist com un vici solitari.
Però el més freqüent és
que s’ho notés a la vora, molt a prop, no sabia si dins del propi cos o al seu
habitacle. En aquests casos romania una estona estirat al llit, monitoritzant
mentalment les funcions corporals –la respiració, la freqüència cardíaca, la
digestió– i els òrgans, entre els quals els ulls solien ser els més productius,
ja que, amb les parpelles closes, podia percebre-ho nítidament en el tel llagrimós
que cobreix la còrnia. També podia passar que s’allotgés en llocs no tan
poètics, com ara els ronyons, el duodè o un testicle; però tant se val, fos on
fos s’havia de portar a la pàgina –insisteixo: feina mecànica. Si no era al cos, ho trobava fàcilment a la mateixa cambra on dormia –sota el llit, a l’armari, al mirallet rodó de
sobre la calaixera...–, o en alguna altra estança de la casa, ja fossin la
cuina o el lavabo –alguna vegada ho havia rescatat de dins l’inodor.
I a voltes se n’oblida. No
té importància.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada