Crònica d'un viatge per les vores del buit (I): Vílnius, Lituània

L'aeroport de Vílnius, des de l'autobús, al pàrquing.

Si al cinquantí sedentari se li presenta imprevistament l’ocasió de participar en una excursió planificada als països bàltics i l’aprofita, es converteix en el turista casual. Amb el cervell estovat per la calor que fa a la ciutat mediterrània on viu, el sedueix imaginar la frescor que suposa que deu fer a latituds nòrdiques. 

Panoràmica de Vílnius.

En baixar de l’avió a l’aeroport de Vílnius constata, però, que si bé no hi fa tanta calor com a la ciutat d’on prové, la temperatura és alta, 23 o 24 graus centígrads. Així serà, amb l’excepció d’un dia plujós, la setmana que passarà en aquestes exòtiques terres. A l’autobús que els transporta a l’hotel, la guia –una noia lituana d’uns trenta anys, d’ulls d’un blau quasi transparent, en sintonia amb la seva pell extremadament blanca, conjunt que vol remarcar el tenyit ros dels cabells, fins i llisos, tot i que alguns blens foscos revelen la seva negror natural, també molt freqüent en la gent d’aquests països– explica, amb un espanyol fluid i correcte, al grup de turistes ibèrics del qual ell forma part, que el dia el tindran lliure, ja que fins l’endemà no comencen les excursions planificades. Els recomana visitar el museu del KGB, passejar lliurement pel centre històric de la ciutat i si pot ser buscar algun punt elevat per tenir-ne una bona panoràmica. Vílnius, a diferència de la major part de Lituània, que és ben plana, té una orografia accidentada, amb alguns turons pròxims al centre; i hi ha, a més, algun edifici alt que té condicionats els pisos superiors com a bars, des d’on es pot contemplar la ciutat. ´

Com que el dinar del dia de l'arribada no està inclòs en el viatge, després de deixar la maleta a l’hotel –que, si bé no està situat al centre històric, no en dista gaire– el turista casual, afamat, surt a buscar algun lloc per omplir el pap. La ciutat és molt extensa: 401 km² –per fer-nos-en una idea, tot el Maresme n’ocupa 398,5–, cosa que fa suposar que la població es concentra al nucli històric i rodalies, però arreu hi ha extensions d’arbres entre els quals s’entreveuen edificis d’habitatges. El cinquantí sedentari té la impressió que viure en aquesta ciutat, més enllà del centre històric, deu ser com fer-ho al mig del bosc; pensa, amb la recança de qui sap que somia truites, que tant de bo fos així el lloc on viu: segur que aleshores s’esborraria l’adjectiu “sedentari” del seu apel·latiu.

S’atura al primer local que troba, que resulta ser un restaurant de cuina caucàsica –ell suposa, sense cap base, que del Caucas Nord–, on menja llengua de xai. En acabat s’adreça al "museu del KGB", que té indicat en un mapa de la ciutat. Al dia següent la noia lituana que acompanya el grup els confessarà que si la visita en aquest museu no està inclosa en la ruta turística és perquè molts guies no hi volen entrar, ja que familiars seus –pares, tiets...– hi van ser reclosos, i molts no en van tornar, com és el cas del seu propi avi.

Entrada al que fou l'edifici del KGB a Vílnius.

El turista casual no va fer per manera de retenir el nom d’aquesta noia. Li va semblar una persona molt occidentalitzada, d’un tarannà semblant al de les persones de la ciutat d’on prové. Raonable, tolerant, oberta. Els dies que passarà aquí descobrirà que el caràcter de la gent d’aquests països –Lituània i, sobretot, Letònia; Estònia és una altra cosa– té un punt d’autoritari i intransigent que desconcerta. No és el cas de la guia: si algú del grup s’endarrereix, de vegades espera, de vegades comença l’explicació, però en cap cas renya mai ningú. No serà així a Riga, com es veurà en el segon capítol d’aquesta sèrie.

L’edifici que havia sigut seu del KGB (i, entre 1941 i 1944, el període d’ocupació alemanya de Lituània, de la Gestapo) alberga actualment dependències judicials, però una part es conserva tal i com era en època comunista, i es pot visitar, adaptat com a museu. El cinquantí sedentari experimenta moltes dificultats per processar el devessall d’informació per a ell nova que proporciona el museu; aquesta sensació de desorientació s’incrementa amb la cruesa de l’espai, el mateix lloc on milers i milers de persones van patir tota mena de vexacions i tortures, llargues temporades de reclusió i sovint la mort. 
 

De sobte, als soterranis, una olor familiar, que el connecta amb el centre de la seva infantesa, li crida l’atenció: sorprenentment, enmig d’aquell horror, ¡hi ha una biblioteca!, i els vapors del paper humit i vell li fa pensar en les biblioteques del seu poble, Manlleu (especialment en la que hi havia al barri de Gràcia), les quals eren per a ell, en la seva infantesa, espais d’aïllament, refugis enfront d’un caòtic mon incomprensible. Les biblioteques d’ara no fan aquesta olor, que es conserva aquí, al lloc de l’horror. No acaba d’entendre que sigui possible; potser la biblioteca era un espai per a l’adoctrinament, ja que els soviètics deien creure en la possibilitat de la “reeducació”, i per tant havien de proporcionar els mitjans per dur-la a terme...

Plafó a l'entrada de la cel·la número 3.

Imprevistament, després de plafons i grans fotografies que retraten bisbes catòlics, polítics i partisans lituans assassinats en aquest indret, hi ha un cartell amb una estrella de David daurada, a l’entrada d’una de les cel·les, a les parets de la qual hi ha plafons explicatius –que el cinquantí, a qui l’anglès li costa, no s’entreté a llegir– i al centre, davant el finestró per on s’escola una tènue llum provinent del carrer, una altra estrella de David, de gran format, feta amb vidres de diferents colors. És la primera referència a la persecució dels jueus a Lituània que capta en aquest indret. No en fa gaire cas, ja que, atesa la poca presència d’aquest tema al museu –en comparació amb els ja esmentats bisbes catòlics, polítics i partisans lituans– dona per suposat que es tracta de quelcom secundari, quantitativament molt poc rellevant. ¡Santa ignorància!

Interior de la cel·la número 3.

A la nit, de tornada a l’hotel, constata que aquí triga molt a fer-se fosc: ha vist pondre’s el sol cap a les nou mentre sopava en una terrassa, i encara a les deu hi ha una tènue claror al cel. Quan se’n va a dormir, esgotat, no procura tapar la balconada de l’habitació amb les cortines, cosa que permet que, a partir de les quatre del matí l’habitació es vagi omplint de claror solar. Prop de les cinc es desperta, i tot i que aconsegueix tapar l’entrada de llum a l’habitació, ja no pot tornar-se a adormir. A les sis baixa a esmorzar (temeràriament dona per suposat que aquí els àpats es fan més d’hora que al lloc on viu), però a recepció l’assabenten que no s’obre el menjador fins les vuit.

S’asseu en un sofà del vestíbul i es posa a navegar per internet amb el mòbil. Encuriosit pel que va veure la tarda anterior al museu del KGB, busca a Google “jueus a Lituània”. Clica sobre la primera entrada que proporciona la recerca, un article de la viquipèdia titulat “Holocaust a Lituània”. Com veureu en llegir l’article, uns 200.000 –entre el 90 i el 95 % del total– lituans jueus van ser assassinats durant l’ocupació alemanya del país de 1941 a 1944. Aquest article remarca també la col·laboració de la població local no jueva en el genocidi; ¿és potser per això, per la responsabilitat d’haver-hi contribuït, que avui els lituans semblen haver-se’n oblidat?

El cinquantí sedentari pensa plantejar-li el tema a la guia, si en té ocasió. Al matí, després de visitar una església, de camí cap a la Universitat, la noia els informa que es troben en un dels dos guetos que els alemanys van disposar a Vilnius. És un comentari com de passada que desorienta el turista casual, ja que no distingeix enlloc cap senyal relatiu a aquest fet. Li ho diu a la guia, la qual li fa observar una llosa en una paret. El cinquantí pregunta aleshores si hi ha alguna sinagoga que es pugui visitar; la noia diu que n’hi una, que és de construcció moderna i que les sinagogues no es visiten perquè estan destinades al culte religiós. Ell respon que, una vegada que va ser a Praga, va visitar una sinagoga, la de Pinkas, famosa perquè a les seves parets hi ha inscrits els noms dels més de 77.000 txecoslovacs jueus assassinats pels nazis. S’adona que la noia ha quedat descol·locada; allò és informació nova per a ella, realment no té consciència que les sinagogues es poden visitar (i no sap –com descobrirà ell al vespre, navegant per internet– que va ser construïda a principis del segle XX, i ara és, reformada, l’única de les més de 100 que hi havia a la ciutat abans de la guerra que ha sobreviscut), i sap molt poc de l’extermini dels jueus de la seva terra durant la segona guerra mundial. El cinquantí no insisteix, però la seva curiositat va en augment i quan, després de dinar, s’adrecen a l’autobús aparcat a la plaça de l’ajuntament, veu un cartell relatiu al gueto, i descobreix que hi ha una casa dedicada a aquest tema, però només té temps de fer unes quantes fotos ràpides mentre passa corrent cap a l’autobús, on arriba quan tothom ja és a dalt.

A la tarda aniran a visitar monuments en ciutats pròximes, i l’endemà marxaran de Vílnius, de camí cap a Riga. En el trajecte també veuran d’altres llocs d’interès turístic, però el pensament del cinquantí sedentari ha quedat seduït per l’obscura presència dels jueus d’aquest lloc. Una presència que és absència, una memòria que és oblit. El cinquantí sent la recança del que sap que marxa d’un lloc on mai no tornarà i on li han quedat coses per fer. Aquell matí, abans de la partida, s'entretindrà contemplant una aranya que sembla suspesa en el buit, davant la balconada de la seva habitació de l'hotel.

El que somia un ho somien tots

Aquesta nit (29 a 30 de juny de 2018) he tingut un somni en alguns aspectes remarcable. Del relat, no en recordo gaire els detalls; l’argument del somni s’articula sobre aquests elements narratius: es tracta d’una tribu ameríndia que rep pressions per part d’empreses immobiliàries per tal que els permetin construir urbanitzacions i infraestructures al seu territori. Els integrants de la tribu no ho volen, excepte almenys un d’ells, que no se’l veu tan compromès amb les formes de vida tradicional, ja que, a diferència dels altres, que van vestits amb els típics “ponxos” de colors vius, ell porta un vestit gris clar, amb americana i corbata.

No ha estat un somni especialment remarcable per les imatges que generava, ja que s’articulava com una espècie de relat al voltant de fets, no pas una torrentada d’imatges aparentment inconnexes que es succeeixen vertiginosament. 

Un somni, doncs, del qual hom s’oblida immediatament quan es desperta, si no fos perquè de sobte, dins el somni, no sé si ho ha dit algun personatge o com ha anat, s’ha manifestat la idea que, en aquesta tribu, el que somia un ho somien tots. Pel que es veu, l’individu occidentalitzat de la tribu es valia d’aquesta especificitat cultural de la seva tribu per tal de manipular la voluntat col·lectiva i aconseguir que es donés permís a les immobiliàries per fer les obres. 

Quan he despertat amb aquesta idea al cap, que el somni d’un és el somni de tots, m’ha semblat extraordinària, i més tenint en compte el que suposava per la tribu del somni: que qualsevol fet individual singular s’integrava dins del col·lectiu per via de l’imaginari [Això segurament ho dec d’haver llegit en algun lloc, però no puc precisar on]. El cas és que, en el meu somni, el que aquesta frase volia dir és que no només allò somiat formava part del col·lectiu, sinó que qualsevol experiència singular de qualsevol membre de la tribu era part de la tribu mateixa, afectava tots i cadascun dels seus integrants. D’aquesta manera no hi podia haver cap mena de discriminació entre ells, perquè qualsevol diferència personal s’integrava, per via de l’imaginari, en el conjunt social. El fet no desapareixia com a tal, però no tenia cap valor discriminatori. Una malaltia, una característica o capteniment peculiar no eren trets que "marquessin" els individus, cosa que no vol dir que no hi hagués consciència de la necessitat de curar les afeccions, per exemple, però aquesta no era una tasca particular d'un individu especialitat, sinó que implicava tot el col·lectiu. Tampoc no existien els delictes, ja que no hi havia cap norma que pogués condemnar cap comportament, i si molt rarament passava que s'enfrontessin els individus entre si, amb baralles, això es resolia de la mateixa manera, per la via de la integració del fet a través de l'imaginari col·lectiu.

Així, per la via de l'imaginari, l’individu occidentalitzat de la tribu –perquè n’era membre– podia integrar-hi una forma de pensar –en diem “racional”– que acabaria destruint el seu país i la seva cultura. O potser tot és més complex que això.

El pas d'una [determinada] concepció de l'escriptura a una [altra] de diferent

1)      Primer concebia el fet d’escriure com a fórmula per a traduir sincerament i sencera el fet viscut, vivència. Això vol dir implicació absoluta del jo amb el poema. La impossibilitat de distanciament avortava l’efecte estètic, malgrat que potenciava l’efecte catàrtic.

2)      Sense deixa de donar preeminència a la catarsi, intentava millorar el cantó estètic. És a dir, congeniar sinceritat i bellesa. Però això comportà l’evidència de la desaparició del jo, negat en el nosaltres, primer i, després, en el tu.

3)      Ara s’imposa la idea que treballar l’aspecte més formal és un recurs que permet distanciar-se. Amb el distanciament es transcendeix la necessitat de la sinceritat, car la sinceritat ja no és una qüestió de vida, ans un efecte de l’art. S’imbriquen, així, matèria i forma. Se superposen ètica i estètica, catarsi i estèsia.

25/V/93